Messi i l’Argentina

Ahir vaig invertir part de la matinada en seguir en directe “La Batalla del Río de la Plata”. Va ser un encert total batejar així el duel de classificació pel Mundial 2010 entre l’Uruguai i l’Argentina, perquè de futbol gairebé no n’hi va haver, però entrades dures, bofetades i joc brut, tot el que vulgueu i més.

El d’ahir va ser el primer partit sencer que he vist de l’Argentina de Maradona. Als quinze minuts vaig arribar a la conclusió que, si no canvia molt la cosa, serà l’últim. Quin avorriment! A què juguen, els argentins? En qui s’inspiren? En el Wimbledon del ‘patadón y tentetieso’? Durant més de 80 minuts, la ‘albiceleste’ no va ser capaç de fer ni tres passades seguides. Rifaven la pilota constantment i se la treien de sobre amb una puntada indiscriminada quan tenien un rival a menys de dos metres. En definitiva, l’Argentina no juga a res, però sembla que els únics culpables d’aquesta situació són Diego Armando Maradona, que tàcticament és un amater, i Leo Messi, a qui reclamen que sigui el jugador decisiu que és al Barça.

A l’Argentina es sorprenen perquè Messi passa desaparecebut amb la seva selecció. I a mi em sorprèn que, veient com juga l’albiceleste, els sorprengui que no entri en joc. Si Xavi Hernández fós de Corrientes i Andrés Iniesta de Tucumán, “another chicken would sing”, que diria aquell. Però com pretenen que Messi sigui decisiu, si li arriben tres pilotes per partit i són autèntics melons llançats gairebé a traïció des de la defensa? L’esfèrica mai li arriba al peu (ni a dos metres del peu, tampoc), i entre que corre a buscar-la i encara porteria, ja té dos defensors a sobre.

Ahir, a Montevideo, el blaugrana havia de baixar més enllà de la línia de mitjos per poder rascar alguna pilota. Només hagués pogut entrar en el partit repetint una jugada com aquella contra el Getafe, marxant de tota la selecció uruguaiana. Però, segurament, ara no tindria cames. En fi, que les crítiques a Messi em semblen del tot injustes. Espero que Grondona accepti, finalment, l’entrada d’Òscar Ruggeri en l’staff tècnic de l’Argentina, perquè Maradona pot ser un bon motivador, però tàcticament és un zero. Si no intervé algú que posi ordre en aquesta anarquia estratègica de l’albiceleste, al Mundial tindran tant perill com la selecció d’Hondures, la de Federico Trillo. Viva Honduras!