El 'Mojo Picón' y la selección

Sergio Scariolo dio ayer la convocatoria de la selección española para el próximo Europeo de Polonia. Con José Manuel Calderón recuperándose de una lesión, la terna de bases la formarán Raül López, actualmente sin equipo tras ser descartado por el Real Madrid; Ricky Rubio, con el dilema de irse a la NBA o seguir en el DKV Joventut; y Carlos Cabezas, que vuelve al equipo tras su ausencia en Beijing.

El canario Sergio Rodríguez era otro de los bases que sonaba para la selección, pero finalmente se ha quedado fuera. En algunos medios se ha comentado alegremente que el ‘Mojo Picón’, como lo bautizó el gran Andrés Montes, le había exigido minutos a Scariolo. Como el técnico no se los aseguró, decidió renunciar a la selección. Si esto fuera así, sería una postura bastante egoísta por parte de Sergio. No olvidemos que el baloncesto es un deporte de equipo. Pero, sinceramente, la cosa tiene muchos matices que se han pasado por alto y que, seguramente, nos ayudarán a entender la postura del jugador.

Sergio Rodríguez ha sido internacional absoluto con España desde los 19 años y, casi siempre, ha desempeñado un rol de jugador secundario como tercer base del equipo. Que yo sepa, nunca ha dado problemas por ello. Muchos le critican que no tiene nivel para estar en la selección campeona del mundo y subcampeona europea y olímpica. A todos ellos les recuerdo, por ejemplo, la semifinal del Mundial de Japón contra Argentina. En ese partido, sus 14 puntos en 15 minutos, con tres triples sin fallo, tuvieron buena culpa del paso a la final contra Grecia que posibilitó el que, hasta la fecha, ha sido el mayor éxito de la historia del baloncesto español. Puestos a ser ventajistas, seámoslo todos.

¿Por qué ha renunciado Sergio a ser el tercer base de la selección? Básicamente, porque está ante un verano que puede marcar su trayectoria deportiva. Acaba de dejar Portland tras tres años para olvidar en los que, pese a contar con una media de unos 12 minutos por partido, nunca ha tenido la confianza del entrenador. Ahora llega a Sacramento, y para entrar con buen pie quiere estar con su nuevo equipo desde el primer día. Quiere conocer a todo el staff técnico y a sus nuevos compañeros, empezar a ganarse minutos en las ligas de verano y en la pretemporada. Si disputase el Europeo, llegaría muy tarde a Sacramento, seguramente demasiado como para discutirle la titularidad a los otros bases del equipo. Un alto precio a pagar cuando lo que te espera en la selección es, en principio, un rol muy secundario.

Sergio, que lleva unas semanas de vacaciones, no ha parado de trabajar desde que finalizó la temporada en Portland. Se ejercita casi seis horas al día con un entrenador personal para mejorar en todos los aspectos del juego y seguir ganando músculo. Todo con el objetivo de llegar a Sacramento en las mejores condiciones. Es su gran oportunidad, quizás la última, para consolidarse en la NBA. No la puede desaprovechar llegando a última hora a un equipo que ha apostado por él. Por eso ha declinado la llamada de la selección.

Pero de una cosa estoy seguro. No hay en ese equipo nadie que ame el baloncesto más que Sergio. Cuando le conocí, entonces como jugador de Estudiantes, no tenía nunca suficiente con los entrenamientos del equipo colegial. Salía de entrenar y todavía le quedaban ganas de baloncesto. Saciaba su sed organizando pachangas con los amigos y bajando, algunas madrugadas de insomnio, a tirar a la canasta de un parque cercano a su casa. Ese es Sergio Rodríguez, un auténtico enamorado de este deporte. Por eso le deseo que, de una vez por todas, le demuestre a todo el mundo, y en especial a Nate McMillan, que vale para esto. Si puede ser como base titular de los Kings, mucho mejor.

Empatia

Avui no em ve de gust parlar d’esport. No sé si és per culpa de la xafogor que, definitivament, ens ha envaït o per efecte de la Copa Confederacions, que en general ha estat més avorrida que la pròrroga d’un Malta-San Marino. Per una cosa o una altra, fa uns dies que estic esportivament apàtic.

Per això, prefereixo dedicar-li aquesta entrada a un reportatge que he vist aquest cap de setmana i que m’ha provocat tot el contrari: un gran interès i empatia. Es tracta de ’21 días sin papeles’, emès divendres a la nit a Cuatro. Samantha Villar, excompanya al canal 3/24 de Televisió de Catalunya, es posava aquest cop en la pell d’un grup d’immigrants ‘il•legals’. Durant 21 dies, la Samantha ha viscut en un dels campaments on centenars de magribins i sub-saharians intenten sobreviure mentre cerquen una oportunitat. Una oportunitat que mai arribarà perquè, sense els papers en regla, ningú s’arrisca a donar-los feina. La raó es senzilla: les multes per als empresaris per tenir un treballador ‘il•legal’ oscil•len entre els 6.000 i els 60.000 euros.

Gairebé tots aquests immigrants, la majoria joves d’entre 18 i 30 anys, han gastat els estalvis familiars per donar el salt a Europa. Confiaven que tot serien flors i violes, que treballarien sense problemes i podrien mantenir la família amb els diners que enviarien cada mes als seus països d’origen. Però, un cop aquí, es troben amb la realitat: dormen en barraques de canyes i plàstic enmig del bosc, en pitjors condicions del que ho farien al seu país; sense feina ni perspectives de tenir-ne; menjant quan poden o quan la Creu Roja els fa arribar un paquet amb queviures; i amb el risc de ser detinguts en qualsevol moment i retornats al seu país.

Aquesta última és la seva principal preocupació, perquè tot i la situació extrema que viuen, el que més els colpeix és la vergonya de reconèixer als seus que han fallat. Eren l’esperança de la família i han fracassat. Si en algun moment haguessin imaginat que la vida que els esperava era aquesta, mai haguessin sortit del seu país. Però, segurament, els que els van precedir i també van viure aquest malson, mai ho van voler explicar. Mentre cap amic o veí que ja hagi passat per això els reveli quina és la realitat, molts seguiran pensant que Europa és el paradís i no dubtaran a jugar-se la vida i el patrimoni en un viatge cap a la pobresa i la desesperació més absoluta. És una situació duríssima, impossible d’entendre només amb paraules.

Imagino que aquest reportatge haurà sacsejat moltes consciències, almenys les que continuen vives i no són immunes a les injustícies. No és res que no sabéssim, però no és el mateix llegir-ho en un diari que veure-ho en imatges. La Samantha Villar ha viscut 21 dies com si fós un sense papers més. Ningú, fins ara, ens havia mostrat de manera tan clara el dia dia d’aquesta pobre gent. Alguns podran acusar el programa de sensacionalisme. Altres diran que és molt fàcil anar 21 dies a viure com un ‘il•legal’ i després tornar a casa amb un bon sou, la nevera plena, el matalàs de Lo Monaco i l’aire condicionat. Doncs sí, posats a fer demagògia, podríem fer aquestes acusacions, però així com altres reportatges d’aquest mateix programa, com el de ’21 días fumando porros’ o el de ’21 días machacando mi cuerpo’, tenien més de xou que no pas d’informació, el de ’21 días sin papeles’ em sembla un reportatge que s’ha de veure i viure, tal com la Samantha ens ha traslladat a través de la seva experiència personal.

A vegades analitzem la situació dels immigrants de manera superficial, com si tinguessin una vida fàcil i estiguessin aquí per gust, pensant més en no fotre ni brot que en guanyar-se la vida dignament. Evidentment, d’aquests també n’hi ha, no dic que no. Però, si hi posem una mica d’empatia, entendrem millor el patiment de la majoria d’aquesta gent. Entendrem que són nois com qualsevol de nosaltres que, enlloc de pensar en divertir-se, en noies o en estudiar, que és el que els tocaria a la seva edat, han renunciat a tot per buscar un futur per a ells i per a les seves famílies i, com a resultat, han obtingut una vida encara més deplorable. A mi el reportatge em va colpir, tant com la solidaritat que hi ha entre aquests immigrants. Passen gana, molta gana, però quan un té menjar, el comparteix amb la resta. En això, també ens poden donar lliçons.

El 'basketmercato' també es mou

El ‘calciomercato’ és el gran protagonista de les portades i els programes esportius des que va acabar la temporada futbolística, fa poc més de tres setmanes. Però el mercat del bàsquet també està en plena efervescència, i no només pel que fa a la Lliga ACB, sino a tota Europa.

A través del Facebook, un grup de periodistes esportius, al capdavant del qual està el malagueny Paco Rengel, hem format una xarxa per compartir informació sobre fitxatges. Cadascú aporta les notícies, filtracions de primera mà o rumors de que disposa, i entre tots ens posem al dia de com estan les coses amb vista a la pròxima temporada.

Gràcies a aquesta xarxa privada, vam saber abans que ningú que Pete Mickeal ho té pràcticament fet amb el Barça, o que Boniface N’dong serà el substitut de Dan Santiago si l’Unicaja no iguala la oferta amb el dret de tempteig (N’Dong demana 1’6 milions per temporada). També sabem que el serbi Novica Velickovic, un dels millors jugadors joves d’Europa, jugarà al Madrid d’Ettore Messina, i que Mumbrú podria canviar la capital espanyola per Màlaga o Bilbao. Sabem que el Manresa negocia l’arribada de tres jugadors: l’escolta letó Armands Skele (Barons Riga), Nihad Dedovic, una de les perles del planter blaugrana, i l’aler-pívot del Plus Pujol Lleida Marcus Vinicius. Sabem que el Tau té lligat l’israelià Lior Eliyahu i podria incorporar Marcelinho Huertas per substituir Prigioni, que no vol seguir a Vitòria. Si no és el brasiler, el català Albert Oliver podria ser el nou base del Tau, tot i que també té una oferta de l’Estudiantes. Pel que fa a la Penya, Thomas Kelati, descartat per l’Unicaja, interessa els verd-i-negres.

A la resta d’Europa, sembla que els clubs russos, grans animadors del mercat la temporada passada, seran més notícia per les baixes que per les altes aquest estiu. La crisi afecta el ruble i els salaris estratosfèrics que van convèncer algunes estrelles per jugar sota zero. El CSKA de Moscou, que ja ha incorporat Ievgeni Paixutin per substituir Messina, haurà de fitxar molt si es confirmen les sortides de Terence Morris, Nicos Zisis i Zoran Planinic. Tots tres volen canviar d’aires. A un altre equip de Moscou, el Dinamo, també se li gira feina. Ja li van volar Nachbar, Pargo, McDonald i Chase, i ara Javtokas i Lavrinovic busquen equip. Aquest últim interessa al Maccabi i al Barça, que ja va intentar incorporar-lo la temporada passada. Més coses. Carlos Delfino, el jugador millor pagat d’Europa (6 milions d’euros l’any), s’ha cansat del Khimki i vol tornar a l’NBA, mentre que Jorge Garbajosa no veuria amb mals ulls una oferta de l’ACB, tot i que, ni de lluny, li pagarien el mateix que a Rússia.

A Turquia destaca l’arribada a l’Efes Pilsen d’Igor Rakocevic, que serà el nou referent anotador del conjunt d’Istambul. Milan Gurovic, actualment al Galatasaray, espera una trucada d’Svetislav Pesic per tornar a l’Estrella Roja, una trucada que és difícil que es produeixi perquè Pesic no té molt clara la idea de continuar a Belgrad.

A Grècia, poc moviment, per ara. El Panathinaikos, la versió basquetbolística del Barça del triplet, ha fitxat dos bases: l’extraordinari Milenko Tepic, del Partizan, i el nord-americà d’origen grec Nick Calathes, que apuntava a primera ronda del draft però ha preferit els 1,1 milions d'euros anuals que li ofereix el PAO. Confirmats aquests dos PG’s, els verds continuen intentant la renovació de ‘Saras’, que pot ser una de les joies del mercat. Una joia, això sí, a l’abast de ben pocs, ja que cobra més de 4 milions d’euros per temporada. Pel que fa al màxim rival dels campions d’Europa, sembla que a l’Olympiakos hi haurà èxode: Printezis, Childress, Schortsianitis, Greer i Halperin són més fora que dins. Veurem que passa en les pròximes setmanes.

El dilema de Valdés

Mai he estat ‘valdesista”. Tampoc ‘antivaldés’. En línies generals, em sembla un bon porter, millorable en les sortides per alt, però solvent en l’un contra un i amb uns grans reflexos. Tot i que no entraria en el meu Top-3 mundial, s’ha de reconèixer que, en els moments més calents de les últimes temporades, el seu rendiment ha estat extraordinari. Només s’han de recordar les seves actuacions en les finals de la Champions de París i Roma, o en l’eliminatòria contra el Chelsea, on va ser tan decisiu com el gol d’Iniesta. Queda clar que a Valdés li rellisca la pressió, i aquest aspecte és fonamental per portar el número 1 del Barça, una entitat acostumada a devorar porters de manera bulímica.

Valdés, però, és el típic paio que genera amors i odis a parts iguals. No deixa indiferent ningú. Els ‘valdesistes’ el defensen a mort, alguns posant-lo fins i tot per davant de Casillas en la seva classificació de millors porters del món. Els ‘antivaldés’, en canvi, asseguren que no és porter per al Barça, i aprofiten qualsevol error, com els del derbi contra l’Espanyol, pero posar-lo a parir. El que és evident, però, és que Víctor Valdés, un porter format al planter, és l’únic que ha aconseguit fiançar-se a la porteria del Camp Nou des de la marxa de Zubizarreta, un altre que, tot i gaudir de quòrum, mai va tenir el suport absolut de l’afició blaugrana. Només afegiré una cosa per valorar les aptituds del de L’Hospitalet com a porter. Guardiola, a qui tots tenim un gran respecte com a entrenador, ha dit més d’una vegada que “el Barça és Valdés i deu més”. Jo, després del triplet, no gosaré discutir-li ni una coma al de Santpedor.

El cas és que ara, quan la notícia haurien de ser els reforços amb vista a la pròxima temporada, tota l’atenció recau en la renovació de Valdés, que acaba contracte el 30 de juny de 2010 i ha trencat les negociacions amb el club. Segons les filtracions que han arribat a la premsa, el representant de Valdés, que és el mateix que el del madridista Raúl, Ginés Carvajal, demana nou milions d’euros bruts per temporada per al jugador. El Barça, que té una escala salarial molt estudiada i no la pensa modificar, veu exagerada aquesta petició. Arribarà com a màxim a una mica menys de set milions bruts per cadascuna de les set temporades que li ofereix. A dia d’avui, cap de les dues parts està disposada a cedir, ni uns per pujar la oferta ni els altres per reduir les seves demandes. Hi ha qui diu que Ginés Carvajal, contrariat des que va perdre Iker Casillas, vol demostrar que segueix sent un dels millors representants de l’Estat aconseguint-li un gran contracte a Valdés. Uns altres, com l’exagent del porter, Gorka Arrinda, asseguren que la culpa d’aquest estira i arronsa és del pare d’en Víctor, que sempre l’ha influenciat més del compte.

El cas és que al Barça, en termes de planificació de la pròxima temporada, li interessa resoldre quan abans millor aquest tema. Però li interessa molt més a Valdés, que està veient com, cada dia que passa, la seva imatge queda més deteriorada, fins i tot per als ‘valdesistes’. Evidentment, Valdés té tot el dret del món a demanar les quantitats que ell consideri oportunes per renovar, perquè per damunt de tot és un professional i pel fet de ser del planter no s’ha de conformar amb menys. Una altra cosa és que el Barça accepti les seves condicions.

L’error, en tota aquesta situació, ha estat portar les negociacions al carrer i a les converses de bar. Si tot s’hagués quedat entre les parets del despatx on es negocia, la imatge de Valdés seguiria intacta i no hi hauria el perill que, si acaba renovant, bona part de l’afició el titlli la temporada que ve de ‘pesseter’. Mentrestant, el Barça busca opcions per substituir-lo, i Sergio Asenjo, el jove porter del Valladolid, internacional sots-21 per Espanya, pot tenir al davant la oportunitat de la seva vida.

Les presses i els anells

Moltes vegades, les rutines productives als mitjans de comunicació obliguen els periodistes a treballar a una gran velocitat. Això, sovint, provoca errors que, amb una mica més de temps i cura, serien evitables. Ahir, per exemple, alguna agència i, per arrossegament, diversos mitjans, asseguraven que Pau Gasol era el quart jugador no nord-americà en guanyar un anell de campió de l’NBA. Jo mateix, en veure-ho publicat en diversos llocs, vaig caure en l’error d’acceptar aquesta afirmació, tot i que m’extranyava molt que fossin tan pocs, i més amb la cada cop més abundant presència de jugadors estrangers a la lliga.

El cas és que avui, que tenia el dia més o menys ociós, m’he dedicat a investigar-ho a fons. Només m’han calgut cinc minuts per comprovar que, segurament, l’origen de l’error va ser un matís que va donar lloc a una 'cagada' important.

La realitat és que Pau Gasol és el quart jugador no format al bàsquet nord-americà que guanya un anell amb un paper protagonista, sent titular i un dels homes clau del seu equip. Abans que el de Sant Boi, només Toni Kukoc, amb els Bulls de Jordan, i Manu Ginóbili i Tony Parker, amb els Spurs de San Antonio, podien presumir d’aquest paper decisiu en la conquesta del títol.

Però això és una cosa, i una altra ben diferent és que Gasol sigui el quart jugador no nord-americà que guanya un anell. De fet, en les últimes 15 temporades, només els Celtics (2008) i els Heat (2006) han guanyat el títol sense comptar en la seva plantilla amb un jugador estranger. L’ucrainès Medvedenko; l’eslovè Beno Udrih; el croat Zan Tabak; l’holandès Paco Elson… O, sense anar més lluny, Sasha Vujacic, aquesta temporada. Tots ells també tenen l’anell. Val el mateix que el de Gasol, però el seu paper ha estat molt més discret.

Pau Gasol i el ‘sellaco’

Els Lakers s’han fet aquesta matinada amb el títol de l'NBA. A l’hora de la veritat han estat els millors, desfent-se per 4-1 d’uns Magic que, no ho oblidem, s’havien carregat els campions de 2008, els Celtics del ‘Big Three’ (que es va quedar en ‘Big Two’ per la lesió de Kevin Garnett), i el millor equip de la temporada regular, els Cavaliers de Lebron James i… Lebron James.

És el quinzè títol per als Lakers, que es queden a només dos dels 17 que situen Boston al capdavant del palmarès de l'NBA. Però aquest 15è títol de la franquícia californiana serà sempre especial perquè en les seves files hi juga un català. Un noi de Sant Boi de Llobregat que no només hi juga, sino que ha estat decisiu en la conquesta del campionat. Fins i tot un mite com Earvin ‘Magic’ Johnson ha assegurat que, sense Pau Gasol, els Lakers no haurien estat campions. Més de 18 punts i 10 rebots de mitjana en aquests play-off en són la prova.

Gasol és el quart jugador no format als EUA que aconsegueix un anell amb un paper protagonista, com abans ho van fer Ginòbili i Parker, amb els Spurs, i Kukoc, amb els Bulls de Jordan. De fet, el de Sant Boi ha estat la millor companyia per a Kobe Bryant, que ja té quatre anells. Uns anells que, per cert, sempre m’han cridat molt l’atenció. Tal com es pot veure a la foto, aquestes joies farien les delícies de qualsevol ‘quinqui’. I és que són el més semblant al que els ‘canis’ en diuen ‘sellaco’. De fet, alguna vegada n’he vist algun pel carrer que podria haver jugat als Celtics de Red Auerbach. Això sí, els anells de l'NBA no són de bijuteria, precisament. L’any passat, a e-Bay se’n va subhastar un del 2000, temporada en què els Lakers també van ser campions, per uns 15.ooo euros.

Mear fuera del tiesto

Joan Laporta, igual que algunas portadas y tertulias, le hace un flaco favor al barcelonismo cuando le preguntan por los fichajes del Real Madrid y entra al trapo. Sus últimas declaraciones sobre el “modelo prepotente e imperialista” que, según él, distingue al club de Florentino Pérez, son un regalo para la prensa ‘amiga’ del madridismo. Diciendo eso, les pone en bandeja los argumentos para que éstos afirmen que el Barça ya no se acuerda del triplete, sino del Madrid, que a Laporta le pone nervioso Florentino y que en Barcelona hay madriditis.

Laporta es el presidente del Futbol Club Barcelona, y eso no puede olvidarlo nunca. Puede tener su opinión sobre si gastarse tanta pasta en dos grandes jugadores es ético o no, de si es rentable o no, o de si la política de fichajes azulgrana es mejor que la del Real Madrid. Pero, cuando le ponen un micrófono delante, tiene que ofrecer una imagen de grandeza y seny, porque en esos momentos él es la voz del Barça. En su casa, o en el bar tomando una cerveza con sus amigotes, puede decir lo que le venga en gana, faltaría más, pero no cuando habla en calidad de presidente azulgrana.

¿Cómo me gustaría que hubiera respondido Laporta a las preguntas de los periodistas? Pues con algo así: “No me preocupa a quien fiche el Real Madrid. Lo que me preocupa es darle a Pep Guardiola la mejor plantilla que pueda para defender la próxima temporada todos los títulos que hemos logrado en ésta. Nosotros seguiremos trabajando en esa dirección y más que preocuparnos por el Real Madrid, debería ser el Real Madrid quien se preocupara por nosotros. No olviden que el Barça es el vigente campeón de Copa, Liga y Champions. Lo digo por si a alguno se le ha olvidado”. Con eso y una sonrisa picarona a modo de sentencia hubiera quedado de lujo. Lo otro, igual que algunas portadas que estoy viendo estos días por Barcelona, es mear fuera del tiesto.

Cristiano, Kaká y la tri-tranquilidad

Estoy viendo en Intereconomía el debate de Punto Pelota, el programa que presenta Josep Pedrerol. Como no podía ser de otro modo, hoy toca monográfico de Cristiano Ronaldo. El madridismo está ilusionado. Después de una temporada donde el eterno rival ha hecho historia con la triple corona, el nuevo Mesías Florentino Pérez les ha traído de una tacada al vigente Balón de Oro y a otro que también lo fue, Kaká. Se trata, sin duda, de dos de los mejores jugadores del mundo. El precio de sus traspasos así lo atestigua. Y su calidad, sobradamente demostrada en Manchester y Milán, les avala. No me voy a meter en si son muy caros o muy baratos por los ingresos que, supuestamente, van a reportarle al club mediante publicidad y ‘merchandising’. Son, indiscutiblemente, dos megacracks, pero habrá que ver si el Real Madrid es capaz de formar un EQUIPO con todas las grandes individualidades que fiche.

En el debate, sin embargo, se señala, casi con intención de hurgar en no sé qué herida, que mientras el Real Madrid arma un equipo de ensueño, el Barça no tiene recambio para Eto’o y no consigue renovar a Valdés. Por si alguien no se ha enterado, la Liga acabó la semana pasada. ¿Existe alguna regla que yo desconozco y que dice que todos los equipos tienen que tener cerradas sus plantillas antes de que finalice el mes de junio? ¿Qué tiene que hacer el Barça, fichar al ritmo del Madrid, pagando cantidades espectaculares, despilfarrando un dinero que no tiene para cerrar la plantilla en dos semanas?

Las cosas se pueden hacer de muchas maneras y, aunque algunos no quieran ver más allá, con un estilo diferente al del idolatrado Florentino. El Barça irá a su ritmo, paciente, pero sin dormirse en los laureles. La base del equipo ya la tiene. Le faltan los retoques. Quizás no presente jugadores en junio, pero sí lo hará en julio. Quizás Valdés no renueve en la primera semana de negociaciones, pero renovará en la segunda, o en la tercera… O en la que sea. O no renovará. Y no se acabará el mundo. Debe ser que la tri-tranqulidad del triplete no obliga a dar nombres con celeridad para saciar la sed de ilusión y desviar la atención después de una temporada que en según qué sitios ha provocado tanta bilis como ganas de mirar a otro lado.

Y lo que me faltaba por oir: cualquier jugador del mundo querría ir hoy al Real Madrid, pero al Barça parece que no quiere ir nadie (Pedrerol dixit). ¿Nadie quiere jugar en el campeón de Europa? Que baje Dios y lo vea. Perdón, que Dios preside ahora el Real Madrid (o eso dicen algunos).

El Barça assalta el Buesa Arena

- Ningú havia guanyat aquesta temporada al Buesa Arena en partit d'ACB. El Barça, que ja havia sortit triomfant de Vitòria en el play-off d'Eurolliga, ha tornat a assaltar el pavelló alavès. 80-82, 0-1 i recuperació del factor pista.

- En les 13 últimes finals, l'equip que ha guanyat el primer partit ha estat campió. Sí, les estadístiques estan per trencar-les però, si el Barça acaba emportant-se aquesta Lliga, li deurà mig títol a la sang freda de Basile. Increïble el triple de 'Baso' a dos segons del final, els seus tres únics punts en el partit.

- El primer duel de la final ha estat espectacular, però no tant per les jugades que s'hi han vist, sino per la lluita tàctica entre tots dos equips, entre totes dues banquetes. Per moments semblava una partida d'escacs que no podia acabar en taules però, tanmateix, no tenia un guanyador clar. Basile ha fet 'escac i mat', però el gran partit de David Andersen, que es creix en les grans ocasions, ha estat decisiu en la partida.

- El Barça ha patit molt per control·lar el rebot defensiu en els dos primers quarts i el Tau ho ha aprofitat. Per la seva banda, els bascos han patit moltíssim per fer front a les alternatives defensives dels catalans. En la segona part, tots dos han millorat els seus punts dèbils i ha tornat la igualtat i les alternances en el marcador. El partit s'havia de decidir per petits detalls, com acostuma a passar quan s'enfronten dos grans equips, i aquest cop ha estat el Barça qui ha trencat la baralla. Això sí, la sèrie promet, i és una llàstima per a l'espectador que no sigui al millor de 7 partits, com en l'NBA. Però els pivots, sobretot Splitter i Santiago, ho agraïran, i la seva integritat física encara més. Déu n'hi do com es reparteix a totes dues zones.

- Dissabte més. Segon partit (18.15, La2). El Barça porta la iniciativa, però això no vol dir res. El Tau és ben capaç de donar-li la volta a la final. Com va dir Xavi Pascual, qui millor controli les emocions guanyarà aquesta Lliga. A més de sobre el parquet, aquest play-off es juga també dins del cap dels jugadors.

Les portades d’Sportyou

Per a qui no el conegui, Sportyou és un diari esportiu online que té al capdavant l’exdirector de Marca Elías Israel. Al marge de la seva línia editorial, que ens podrà agradar més o menys, s’ha de reconèixer que són uns mestres a l’hora de fer portades. Gairebé cada dia aconsegueixen sorprendre’ns amb unes primeres planes que destil·len originalitat, sobretot pel que fa als titulars, i que no es dediquen gairebé en exclusiva al futbol, com en els quatre grans diaris esportius de l’Estat. A vegades pequen per excés, com en l'exemple de Lewis Hamilton i l’auto de xoc però, en línies generals, Sportyou és una joia pel que fa a les portades, només comparables en frescor a les d’El 9 Esportiu. I és que els companys d’El 9 també són 'revolucionaris' en aquest camp.

Red Bull te da aaaaaalas...

Hay que reconocer que los de Red Bull son unos cracks. La bebida tiene gusto a jarabe, incluso mezclada con vodka, pero saben cómo venderla. Por ejemplo, patrocinando algunos de los eventos deportivos más espectaculares que existen hoy en día, como la Red Bull Air Race o el circuito Red Bull X-Fighters. El otro día, sin embargo, descubrí la que, para mí, es la disciplina de riesgo más espectacular patrocinada por estos austríacos, la Red Bull Cliff Diving Series. Saltos desde plataformas a más de 30 metros de altura y en escenarios increíbles, como el castillo francés de La Rochelle. Os dejo un enlace a Youtube para que lo disfrutéis. Vale la pena.

Red Bull Cliff Diving Series 2009 - La Rochelle

Aunque los saltadores de Red Bull se lanzan desde unas alturas acongojantes, el récord del mundo está desde hace más de veinte años en un salto de casi 54 metros. Lo consiguió en 1987 Oliver Favre, que le quitó el anterior registro, de algo más de 52 metros, al estadounidense Dana Kunze. El salto de Favre no lo he encontrado, pero el de Kunze, de 1984, da miedo sólo de verlo. Ahí tenéis el enlace.

Récord del mundo de salto en plataforma (Dana Kunze, 1984)

¿Quién miente?

Según la portada del Sport de hoy, martes 9 de junio, Franck Ribéry sólo quiere ir al Barça. Según la del Marca, de cuatro días antes, el francés ha asegurado que prefiere jugar en el Real Madrid. Según Frédéric Hermel, columnista galo del diario AS, Ribéry sabe muy bien lo que hace y ha decidido fichar por el conjunto blanco. Es más, Hermel, que debe tener pinchado el teléfono de Abidal, asegura que Joan Laporta llamó al lateral blaugrana hace unos días para que le pasara con Ribéry, y éste, aunque atendió educadamente al presidente 'culer', pasa del Barça.

Lo único que está claro en esta historia es que alguien miente. Y el tiempo, como siempre, dejará en evidencia al mentiroso. Yo no sé quién miente y quién dice la verdad, si es que alguien la dice, pero sí sé quien pierde: la credibilidad de la prensa deportiva, que una vez más engaña al lector.

La Lliga que ve

No fa ni dues setmanes que el Barça va tancar la millor temporada de la història amb el triplet (Copa, Lliga i Champions), una fita que cap club de la Lliga espanyola havia assolit mai. A més, ho va fer amb un futbol extraordinàriament ofensiu i per moments prodigiós, capaç d'humiliar el Reial Madrid de l'èpica i el victimisme arbitral amb un 2-6 inapel·lable, un 2-6 que va dinamitar la Lliga i tots els cagòmetres. Va ser el principi d'una recta final de somni, culminada a Roma amb el triomf sobre el Manchester United, el club del qual mitja Espanya s'havia fet 'supporter', com abans s'havia fet del Bayern, el Chelsea i l'Athletic Club. Les samarretes del Xàkhtar Donetsk ja es deuen vendre a ritme de rècord a la capital espanyola. El pròxim mes d'agost, els ucranians s'enfrontaran al Barça en la final de la Supercopa d'Europa.

Però, ironies a banda, la consecució del triplet va fer que fins i tot alguns dels madridistes més acèrrims es rendissin a l'evidència. Tots sabíem que no duraria gaire, i l'arribada a la presidència blanca de Florentino Pérez els ha servit d'excusa per fer un 'reset' total. Tant que, segons la 'premsa amiga', la mateixa que ha rebut l'empresari del maó amb una pleitesia empalagosa, ja han tornat els cagòmetres a Barcelona. I no només els cagòmetres! També la madriditis! M'encanta, perquè no n'aprendran mai. Encara no s'han aixecat de la lona i ja estan venent fum un altre cop, tractant el Barça del triplet amb la prepotència habitual. En fi, no sé a quants milers de culers han preguntat per afirmar que l'afició blaugrana va malament de ventre des de l'arribada de Florentino, però jo, per si els interessa, vaig millor que mai.

http://www.as.com/opinion/articulo/recuperar-idea-ano-pasado/dasopi/20090607dasdaiopi_7/Tes

Moisés Llorens | 07/06/2009

Si la madriditis en la Barcelona culé es histórica y el complejo de inferioridad, pese al triplete, para ir a terapia psicológica, la aparición de esos ojos amenazadores tras unos grandes lentes acabaron de golpe con la felicidad de la temporada. Florentino Pérez, el ser superior, hace temblar hasta la visera que cubre la tribuna del Camp Nou. Están asustados, sabedores del potencial del empresario madrileño, de su atrevimiento ante las adversidades y de la ansiedad por devolver a su Madrid a lo más alto del panorama futbolístico.

De ahí que oyeron el nombre de Kaká y llegó la descomposición intestinal a Can Barça. Comenzaron allí a mover hilos, a desempolvar informes y dieron con el de Zlatan Ibrahimovic, un futbolista por el que los dirigentes y técnicos azulgranas suspiraban la pasada temporada. De golpe, cuando los culés deberían ser protagonistas, la maquinaria de Pérez se puso en marcha y ahogó todo lo que alumbraba a colores azulgrana. Creían los barcelonistas que podrían mover estratégicamente los hilos en materia de fichajes, pero se vieron frenados. Pocos nombres suenan, y el de Ibracadabra no es nuevo en el Camp Nou.