Avui no em ve de gust parlar d’esport. No sé si és per culpa de la xafogor que, definitivament, ens ha envaït o per efecte de la Copa Confederacions, que en general ha estat més avorrida que la pròrroga d’un Malta-San Marino. Per una cosa o una altra, fa uns dies que estic esportivament apàtic.
Per això, prefereixo dedicar-li aquesta entrada a un reportatge que he vist aquest cap de setmana i que m’ha provocat tot el contrari: un gran interès i empatia. Es tracta de ’21 días sin papeles’, emès divendres a la nit a Cuatro. Samantha Villar, excompanya al canal 3/24 de Televisió de Catalunya, es posava aquest cop en la pell d’un grup d’immigrants ‘il•legals’. Durant 21 dies, la Samantha ha viscut en un dels campaments on centenars de magribins i sub-saharians intenten sobreviure mentre cerquen una oportunitat. Una oportunitat que mai arribarà perquè, sense els papers en regla, ningú s’arrisca a donar-los feina. La raó es senzilla: les multes per als empresaris per tenir un treballador ‘il•legal’ oscil•len entre els 6.000 i els 60.000 euros.
Gairebé tots aquests immigrants, la majoria joves d’entre 18 i 30 anys, han gastat els estalvis familiars per donar el salt a Europa. Confiaven que tot serien flors i violes, que treballarien sense problemes i podrien mantenir la família amb els diners que enviarien cada mes als seus països d’origen. Però, un cop aquí, es troben amb la realitat: dormen en barraques de canyes i plàstic enmig del bosc, en pitjors condicions del que ho farien al seu país; sense feina ni perspectives de tenir-ne; menjant quan poden o quan la Creu Roja els fa arribar un paquet amb queviures; i amb el risc de ser detinguts en qualsevol moment i retornats al seu país.
Aquesta última és la seva principal preocupació, perquè tot i la situació extrema que viuen, el que més els colpeix és la vergonya de reconèixer als seus que han fallat. Eren l’esperança de la família i han fracassat. Si en algun moment haguessin imaginat que la vida que els esperava era aquesta, mai haguessin sortit del seu país. Però, segurament, els que els van precedir i també van viure aquest malson, mai ho van voler explicar. Mentre cap amic o veí que ja hagi passat per això els reveli quina és la realitat, molts seguiran pensant que Europa és el paradís i no dubtaran a jugar-se la vida i el patrimoni en un viatge cap a la pobresa i la desesperació més absoluta. És una situació duríssima, impossible d’entendre només amb paraules.
Imagino que aquest reportatge haurà sacsejat moltes consciències, almenys les que continuen vives i no són immunes a les injustícies. No és res que no sabéssim, però no és el mateix llegir-ho en un diari que veure-ho en imatges. La Samantha Villar ha viscut 21 dies com si fós un sense papers més. Ningú, fins ara, ens havia mostrat de manera tan clara el dia dia d’aquesta pobre gent. Alguns podran acusar el programa de sensacionalisme. Altres diran que és molt fàcil anar 21 dies a viure com un ‘il•legal’ i després tornar a casa amb un bon sou, la nevera plena, el matalàs de Lo Monaco i l’aire condicionat. Doncs sí, posats a fer demagògia, podríem fer aquestes acusacions, però així com altres reportatges d’aquest mateix programa, com el de ’21 días fumando porros’ o el de ’21 días machacando mi cuerpo’, tenien més de xou que no pas d’informació, el de ’21 días sin papeles’ em sembla un reportatge que s’ha de veure i viure, tal com la Samantha ens ha traslladat a través de la seva experiència personal.
A vegades analitzem la situació dels immigrants de manera superficial, com si tinguessin una vida fàcil i estiguessin aquí per gust, pensant més en no fotre ni brot que en guanyar-se la vida dignament. Evidentment, d’aquests també n’hi ha, no dic que no. Però, si hi posem una mica d’empatia, entendrem millor el patiment de la majoria d’aquesta gent. Entendrem que són nois com qualsevol de nosaltres que, enlloc de pensar en divertir-se, en noies o en estudiar, que és el que els tocaria a la seva edat, han renunciat a tot per buscar un futur per a ells i per a les seves famílies i, com a resultat, han obtingut una vida encara més deplorable. A mi el reportatge em va colpir, tant com la solidaritat que hi ha entre aquests immigrants. Passen gana, molta gana, però quan un té menjar, el comparteix amb la resta. En això, també ens poden donar lliçons.
Per això, prefereixo dedicar-li aquesta entrada a un reportatge que he vist aquest cap de setmana i que m’ha provocat tot el contrari: un gran interès i empatia. Es tracta de ’21 días sin papeles’, emès divendres a la nit a Cuatro. Samantha Villar, excompanya al canal 3/24 de Televisió de Catalunya, es posava aquest cop en la pell d’un grup d’immigrants ‘il•legals’. Durant 21 dies, la Samantha ha viscut en un dels campaments on centenars de magribins i sub-saharians intenten sobreviure mentre cerquen una oportunitat. Una oportunitat que mai arribarà perquè, sense els papers en regla, ningú s’arrisca a donar-los feina. La raó es senzilla: les multes per als empresaris per tenir un treballador ‘il•legal’ oscil•len entre els 6.000 i els 60.000 euros.
Gairebé tots aquests immigrants, la majoria joves d’entre 18 i 30 anys, han gastat els estalvis familiars per donar el salt a Europa. Confiaven que tot serien flors i violes, que treballarien sense problemes i podrien mantenir la família amb els diners que enviarien cada mes als seus països d’origen. Però, un cop aquí, es troben amb la realitat: dormen en barraques de canyes i plàstic enmig del bosc, en pitjors condicions del que ho farien al seu país; sense feina ni perspectives de tenir-ne; menjant quan poden o quan la Creu Roja els fa arribar un paquet amb queviures; i amb el risc de ser detinguts en qualsevol moment i retornats al seu país.
Aquesta última és la seva principal preocupació, perquè tot i la situació extrema que viuen, el que més els colpeix és la vergonya de reconèixer als seus que han fallat. Eren l’esperança de la família i han fracassat. Si en algun moment haguessin imaginat que la vida que els esperava era aquesta, mai haguessin sortit del seu país. Però, segurament, els que els van precedir i també van viure aquest malson, mai ho van voler explicar. Mentre cap amic o veí que ja hagi passat per això els reveli quina és la realitat, molts seguiran pensant que Europa és el paradís i no dubtaran a jugar-se la vida i el patrimoni en un viatge cap a la pobresa i la desesperació més absoluta. És una situació duríssima, impossible d’entendre només amb paraules.
Imagino que aquest reportatge haurà sacsejat moltes consciències, almenys les que continuen vives i no són immunes a les injustícies. No és res que no sabéssim, però no és el mateix llegir-ho en un diari que veure-ho en imatges. La Samantha Villar ha viscut 21 dies com si fós un sense papers més. Ningú, fins ara, ens havia mostrat de manera tan clara el dia dia d’aquesta pobre gent. Alguns podran acusar el programa de sensacionalisme. Altres diran que és molt fàcil anar 21 dies a viure com un ‘il•legal’ i després tornar a casa amb un bon sou, la nevera plena, el matalàs de Lo Monaco i l’aire condicionat. Doncs sí, posats a fer demagògia, podríem fer aquestes acusacions, però així com altres reportatges d’aquest mateix programa, com el de ’21 días fumando porros’ o el de ’21 días machacando mi cuerpo’, tenien més de xou que no pas d’informació, el de ’21 días sin papeles’ em sembla un reportatge que s’ha de veure i viure, tal com la Samantha ens ha traslladat a través de la seva experiència personal.
A vegades analitzem la situació dels immigrants de manera superficial, com si tinguessin una vida fàcil i estiguessin aquí per gust, pensant més en no fotre ni brot que en guanyar-se la vida dignament. Evidentment, d’aquests també n’hi ha, no dic que no. Però, si hi posem una mica d’empatia, entendrem millor el patiment de la majoria d’aquesta gent. Entendrem que són nois com qualsevol de nosaltres que, enlloc de pensar en divertir-se, en noies o en estudiar, que és el que els tocaria a la seva edat, han renunciat a tot per buscar un futur per a ells i per a les seves famílies i, com a resultat, han obtingut una vida encara més deplorable. A mi el reportatge em va colpir, tant com la solidaritat que hi ha entre aquests immigrants. Passen gana, molta gana, però quan un té menjar, el comparteix amb la resta. En això, també ens poden donar lliçons.
Molt bona reflexió, nen. Quan algú decideix venir cap aquí en aquestes condicions és que les deu passar molt putes, està clar.
ResponEliminaLa Samantha sempre m'ha semblat una gran professional. Estic segur que el "21 días" amb una altra persona al capdavant hauria estat molt patètic. Ella, en canvi, entén que quan et poses davant d'una càmera has d'exercir-te amb responsabilitat, tant la professional com l'ètica. That's the difference!
Per cert: hi ha un post fantasma sobre el JJ Santos i la Confecup flotant en el limbo internetil... Quan em poso sobre el teu enllaç al meu bloc apareix, però després no existeix. L'Iker Jiménez ja s'hi ha interessat.
Totalment d'acord amb el teu comentari, Oriol. Per cert, el post del J.J. Santos el vaig eliminar al cap d'unes hores d'haver-lo publicat. El que no entenc és com pot ser que segons per on accedeixis al bloc el puguis veure... En fi, misteris de la informàtica.
ResponEliminaVaig decidir publicar-lo perquè em va semblar molt flagrant que, després de les crítiques que va fer contra l'Andrés Montes pels seus errors en les retransmissions, resulta que ell la caga encara més... I a sobre quan li tiren en cara s'emprenya! Però al cap d'una estona vaig pensar que tampoc calia fotre'l en el disparadero, pobre home, i vaig eliminar l'entrada. Aquesta és l'explicació al misteri ;)
La pobreza que vemos a miles de kilómetros nos parece menos peligrosa que la que vemos en la esquina de al lado, los ricos y famosos se trasladan a países que no visitarían en diez vidas a fotografiarse sonrientes rodeados de esa pobreza, si después las ayudas que se consiguen se las reparten las mafias del país nadie dice nada. La situación de miles de personas en nuestro país es dramática, la cosa empeora día a día y el máximo esfuerzo se pone en ocultar esa pobreza que parece que nos molesta por cuanto nos responsabiliza en primer grado de ella. Con la escala de valores que nos hemos creado no veo una solución, pero algunos programas de denuncia podrían empezar a ponernos en posición de concienciarnos que no es oro todo lo que reluce en nuestra sociedad del bienestar.
ResponElimina