Tenen por, i és normal. Aquesta temporada organitzen la final de la Lliga de Campions al Bernabéu, i el seu pitjor malson seria veure Carles Puyol alçant l’orelluda a la llotja de Florentino. Consti que, quan dic que tenen por, ho dic amb coneixement de causa, perquè milers de culers van tenir la mateixa sensació fa onze temporades. Facin memòria.
El 1999, la final de la Champions es disputava al Camp Nou. El Barça, enquadrat en el ‘grup de la mort’ més mortífer de la història, amb el Manchester United i el Bayern de Munic com a companys de viatge, va caure a les primeres de canvi. El Reial Madrid, que defensava el títol, va accedir als quarts, on va quedar emparellat amb la revelació del torneig, el Dinamo de Kiev. Cap aficionat blaugrana va respirar tranquil fins que el conjunt ucraïnès, liderat per Rebrov i Xevtxenko, es va carregar els blancs. La final, segur que ho recorden, l’acabarien disputant els dos rivals del Barça en la primera fase, el Manchester United i el Bayern de Munic, amb final apoteòsic i títol per als ‘red devils’.
Han passat onze anys des d’aquell episodi i, ara, la situació és a la inversa. El Barça viu, segurament, el moment més dolç de la seva història. Ho ha guanyat absolutament tot en l’últim any, i la inèrcia positiva no s’ha aturat, ni sembla que s’hagi d’aturar. Sí, han hagut de suar la classificació per als vuitens de la Champions fins el darrer partit, però el temps ha demostrat que el grup s’ho valia. Preguntin quants dels segons classificats voldrien enfrontar-se als blaugrana en la següent fase de la màxima competició europea. Si troben algun valent, m’avisen.
El Reial Madrid, que també s’ha classificat per als vuitens de final amb brillantor, guanyant a Marsella un partit que no era fàcil, és molt millor que aquell Barça de la temporada 1998-99, incapaç de superar la fase de grups dos anys consecutius. És cert que, des de fa cinc anys, els blancs no passen de vuitens, però enguany són ferms candidats a lluitar pel títol. La forta inversió de Florentino Pérez, amb una despesa de més de 250 milions d’euros en fitxatges, no contempla un adéu continental prematur. I, evidentment, tampoc contempla veure l’etern rival aixecant la Copa d’Europa a casa seva, una situació que, per altra banda, posa d’allò més calent, en el sentit més sexual de l’adjectiu, a l’aficionat culer.
En definitiva, és normal que desitgin treure’s d’enmig el Barça quan abans millor. És comprensible que intentin autoconvencer-se que els de Guardiola ja no són el que eren, que ja els coneixen el sistema de joc i que ho passaran malament, que la plantilla és curta i no arribaran tots sans a final de temporada... Tot això és normal. És exactament el mateix que feien els culers fa onze anys, fins que va aparèixer el Dinamo de Kiev en pla sicari. Ara bé, una cosa a favor si té el Reial Madrid. En cas que el Barça reediti el títol, els salva que Joan Gaspart ja no tingui accés a la sala de megafonia del Bernabéu. Si no, no dubtin que l’actual president del Sant Andreu intentaria tornar a fer sonar l’himne blaugrana a tot drap a l’estadi blanc. És un catxondo.
El 1999, la final de la Champions es disputava al Camp Nou. El Barça, enquadrat en el ‘grup de la mort’ més mortífer de la història, amb el Manchester United i el Bayern de Munic com a companys de viatge, va caure a les primeres de canvi. El Reial Madrid, que defensava el títol, va accedir als quarts, on va quedar emparellat amb la revelació del torneig, el Dinamo de Kiev. Cap aficionat blaugrana va respirar tranquil fins que el conjunt ucraïnès, liderat per Rebrov i Xevtxenko, es va carregar els blancs. La final, segur que ho recorden, l’acabarien disputant els dos rivals del Barça en la primera fase, el Manchester United i el Bayern de Munic, amb final apoteòsic i títol per als ‘red devils’.
Han passat onze anys des d’aquell episodi i, ara, la situació és a la inversa. El Barça viu, segurament, el moment més dolç de la seva història. Ho ha guanyat absolutament tot en l’últim any, i la inèrcia positiva no s’ha aturat, ni sembla que s’hagi d’aturar. Sí, han hagut de suar la classificació per als vuitens de la Champions fins el darrer partit, però el temps ha demostrat que el grup s’ho valia. Preguntin quants dels segons classificats voldrien enfrontar-se als blaugrana en la següent fase de la màxima competició europea. Si troben algun valent, m’avisen.
El Reial Madrid, que també s’ha classificat per als vuitens de final amb brillantor, guanyant a Marsella un partit que no era fàcil, és molt millor que aquell Barça de la temporada 1998-99, incapaç de superar la fase de grups dos anys consecutius. És cert que, des de fa cinc anys, els blancs no passen de vuitens, però enguany són ferms candidats a lluitar pel títol. La forta inversió de Florentino Pérez, amb una despesa de més de 250 milions d’euros en fitxatges, no contempla un adéu continental prematur. I, evidentment, tampoc contempla veure l’etern rival aixecant la Copa d’Europa a casa seva, una situació que, per altra banda, posa d’allò més calent, en el sentit més sexual de l’adjectiu, a l’aficionat culer.
En definitiva, és normal que desitgin treure’s d’enmig el Barça quan abans millor. És comprensible que intentin autoconvencer-se que els de Guardiola ja no són el que eren, que ja els coneixen el sistema de joc i que ho passaran malament, que la plantilla és curta i no arribaran tots sans a final de temporada... Tot això és normal. És exactament el mateix que feien els culers fa onze anys, fins que va aparèixer el Dinamo de Kiev en pla sicari. Ara bé, una cosa a favor si té el Reial Madrid. En cas que el Barça reediti el títol, els salva que Joan Gaspart ja no tingui accés a la sala de megafonia del Bernabéu. Si no, no dubtin que l’actual president del Sant Andreu intentaria tornar a fer sonar l’himne blaugrana a tot drap a l’estadi blanc. És un catxondo.
La cuestión reside en saber si el Real Madrid podrá conjuntar y hacer funcionar su equipo como un bloque para esas fechas, por ahora las individualidades le funcionan, pero como vimos en el partido contra el Barça eso no es suficiente, eso no basta para acceder con garantias a una final de Champion.
ResponEliminaPellegrini puede hacer un buen trabajo si le dejan tranquilo, pero hechos como la lesión de Pepe o el divismo radical de Cristiano le deben afectar en una temporada muy larga.
ResponEliminaEvidentemente, el Barça es firmísimo candidato a la final de Madrid, a pesar de que, en Europa, no estará Iturralde.
Lo triste es que injusticias como las del sábado se confundan en el océano de demagogia de los aparatos propagandísticos de los dos grandes. Es decir, la lectura es que no se perjudicó al modesto -en este caso, el Espanyol-, sino al Madrid. Y entonces cuesta más que se reconozcan las cosas por todas las partes y se analicen en su justa medida.
Los agravios y lloros de uno y otro y sus oportunas contraprestaciones escriben la Liga.